domingo, 24 de mayo de 2020

LA HERMOSURA DEL ESPECTÁCULO



¿Qué ha sido lo peor del confinamiento? En nuestro caso, sin muertes familiares, no ver gente. El teléfono no sonaba, el de  La Matandeta. No pasaban coches por la carretera. No venía nadie. A partir de entrar en la primera fase, el teléfono, poco a poco, empezó a sonar. Queremos una mesa para quince. Es que no puede ser. Si, claro que sí. Tú pones a los niños en una  mesa y cuando lleguemos, las juntamos. Es que, señores, esto no funciona así. Las inspecciones van a ser  a saco. El Estado debe recoger, a través de multas, todo lo que ha dado.
¿Qué ha sido lo peor? La falta de relaciones sociales. Los humanos, somos animales genéticamente diseñados para vivir en sociedad. Como las hormigas, como las abejas. Como los lobos. Y ha quedado claro con esta pandemia. Necesitamos del otro. Para bien o para mal. Para hablar de sus virtudes o para criticarlo. 
Al principio, tuvo gracia ese tiempo suspendido. Pero pasados quince días, veinte, treinta.... Aquí, en mitad del campo, sin un coche que circulara por la carretera, no había más remedio que iniciar la tragedia  griega.
Esta semana empezó a sonar el teléfono de La Matandeta. Esa terraza... Estamos de reformas.

Fíjense en la foto, Es una tarde cualquiera del pasado mes de septiembre...



Vinieron a cenar unos amigos de Helena. Como se puede observar en la foto, Manuel ya empezaba con la burrera propia de la pubertad. Sin comentarios.
El de la barba es Juan Santaner, productor musical, miembro de la banda Vancouver's. Un tipo interesante donde los haya. Roquero, músico, artista... Con toda la prosopia típica de ese mundo.
La que está delante de Helena es la actriz Belén Riquelme. Recuerdo que aquella noche, Belén y yo estuvimos hablando del libro de Marcos Ordóñez Beberse la vida, dedicado a los catorce años que Ava Gardner vivió en Madrid. Las dos  somos fervientes admiradoras del Animal más bello del mundo. Belén acababa de protagonizar una película, todavía no estrenada, titulada Mambo. En ella, nuestra amiga interpreta a una cocinera que no puede pagar el alquiler, a la que la vida no es más que un desastre. Tal vez ahora, con esa película, tan apropiada a estos tiempos, Belén se convierta en una actriz muy famosa.
En realidad, la Riquelme, es como una artista de los años cuarenta. Posa como ellas. Fuma como ellas. Bebe como ellas. Quizás por eso todavía no haya conseguido hacerse muy famosa. Porque en el mundo de la interpretación debe de ocurrir como en otros mundos. Todo va por modas.
Pero si me dan a elegir, quién era la persona más interesante de aquella cena del mes de septiembre, les diré que la que tuve sentada a mi lado. Carola Falgás, diseñadora y pareja de Juan Santaner.
Una chica de Gandía que se marchó tres años y medio a vivir a Casablanca, después de una separación matrimonial que no quiso convertir en traumática. Una mujer que diseñó bañadores y biquinis durante nueve años para la marca Dolores Cortés.
En Casablanca, trabajó para una especie de Inditex marroquí, y viajó constantemente a China. Lo sigue haciendo ahora que diseña muebles para una empresa localizada en Lloc Nou d'En Fenollet. Me  pareció  una mujer tan valiente, tan guerrera...
Ya lo dijo Charles Bukowski El mayor espectáculo del mundo es la gente. ¡Y hay tanta hermosura en ese espectáculo!
Salve y ustedes lo pasen bien.





4 comentarios:

  1. Estimats “MATANDETOS”

    Després de llegir el vostre escrit i veure la foto que acompanyeu a la qual es veu l’esperit que vos acull, voldria dir-vos que, per raó del meu cognom, tota la vida he estat interessat en el món de les Formigues, els seus costums, els seus acords i desacords, els seus sistemes d'organització social, la seua valoració tan enorme del col·lectiu i tan mínima de l'individu, però també de les feroces lluites per mantindre la propietat del seu formiguer, la seua pròpia casa, amb magatzems del menjar i els pugons que els produeixen la beguda que és la seua llepolia, (autèntic vici del qual estan “Penjades”).

    També és molt interessant comprovar com són capaces de sacrificar-se alguns individus, situant-se en els accessos als formiguers, per tal de formar un “Tap” en cas de fortes pluges, impedint que l'aigua entre en la profunditat de la seua llar, matant a la col·lectivitat.

    Però eixos animalons tan treballadors, tan constants, tan organitzats que es passen la informació amb els seus frecs d'antenes en creuar-se en el camí d'anada o tornada, també tenen societats guerreres, que de manera brutal ataquen altres formiguers buidant-los d'individus i apropiant-se de les seues “Riqueses”, és a dir que la Humanitat no ha inventat res.

    Així i tot, m'encanta quan les veig reunir-se al voltant d'alguna “Llepolia” que les encanta, passant-li la informació a alguns individus perquè, ràpidament, es dirigisquen al formiguer, avisant de la troballa i demanant l'ajuda d'un major nombre de formigues per poder endur-se-la.

    Són més gregàries que els humans, però mai les he vistes la capacitat d'Homes i Dones per romandre durant un temps variable, en silenci, sense companyia, tal vegada pensant o somiant desperts, fins arribar un moment que no podent aguantar més, necessiten un contacte, una conversa, escoltar en grup una música, o simplement sentir-se acompanyats.

    Aqueixa diferència ens ha portat fins fa poc més de 60 dies, a ser molt “Treballadors” al mateix temps que egoistes, creient que ens mereixem tot i ningú ens pot privar d'això, sacrificant moments que podrien haver sigut agradables, per la nostra desmesurada capacitat per aconseguir coses, com em deia una companya alemanya quan portàvem grups a l'extinta URSS:

    “Saps Víctor ?, No paga la pena tornar-se boig, només per adquirir i tindre, perquè al cap i a la fi són simplement “COSES”.

    Els “Matandetos” sou treballadors com les formigues, lluitant per tot el que vos és propi i defensant allò obtingut, però també sou persones i consegüentment, gaudiu d'una bona companyia, un bon menjar, un agradable glop, una conversa i fins i tot una posta de sol en la tranquil·litat de l'Albufera.

    Enhorabona per saber conjugar-ho tot, i espere que molt prompte, aquesta Formiga puga tornar a visitar-vos, per a unes coses i per a les altres.

    Víctor Iñúrria (24-05-2020)

    ResponderEliminar
  2. Bravo María Dolores eres estupenda escribiendo¡¡¡¡ No lo dejes por nada ni por nadie...Soy YO...

    ResponderEliminar