Me parapeté con fortaleza, pero los escudos que elegí no eran lo suficientemente fuertes contra la nostalgia.
Polvo en el viento. Leonardo Padura
Nosotros estamos hechos de la misma materia que los sueños.
La tempestad. W. Shakespeare
¡Ya está! Contra viento y marea. Incluídas pandemias, separaciones y deserciones, hemos llegado hasta aquí. Un tres de octubre, treinta años después. Durante mucho tiempo, mi frase favorita fue si a los dieciocho años me hubieran vaticinado que tendría un restaurante en plena Marjal de la Albufera y que durante doce años trabajaría en la cocina, hubiera echado a correr y todavía me estarían buscando.
Pero la vida no es la que proyectamos, sino la que nos encontramos. La que tejemos mientras caminamos, mientras sorteamos obstáculos y aprendemos a resolver conflictos.
La vida solo trae instrucciones de uso en la ficción. Ya sentó cátedra sobre ello el escritor francés George Perec. Los lugares se construyen con relatos. Para que tengan vida y sean creíbles. Así, Ferran Marí dice que La Matandeta es un castillo encantado. Pero hay que atreverse a cruzar el foso.
Hasta aqui todo fue bien. Escribí. De pronto apareció Maury que siempre aparece de pronto i me quitó del vicio de escribir. Y me llevó hacia la fiesta sorpresa.
La Matandeta no fue nunca mi idea, ni mi proyecto. A los diecisiete años y en bicicleta, yo pasaba de largo por la puerta. Nunca me atrajo este lugar. Un fantasioso y un mariaventuras cruzaron sus caminos, gracias a mí. Y yo me quedé en medio.
El técnico de la Sociedad de Garantías Recíprocas nos preguntó hace treinta dos años cuánto dinero teníamos para emprender y en cuánto cifrábamos la inversión. Por debajo de la mesa, le pegué una patada a Rafa Gálvez y contesté: Un millón de pesetas. En treinta y seis. Pues con esas cifras es imposible sacar esto adelante,
Ni teníamos un millón de pesetas, ni costó treinta y seis.
Estimats Maria Dolores, Helena i Rubèn,
ResponderEliminarAvui és dia especial, que em recorda la meravellosa festa que ens féreu quan vàreu complir els 25 anys, però les circumstàncies meues són molt distintes la qual cosa no m’impedeix desitjar-vos tota mena d’èxits, perquè si alguna cosa ens ha de fer sentir-nos cofois i positius, sempre ha d’ésser l’Èxit dels nostres amics.
Aprofitant l’avinentesa em permet felicitar-vos com ho vaig fer quan vaig dedicar-vos un poema meu, al qual hi vaig vessar els meus sentiments envers el vostre “Niu d’amistat”, “La Matandeta”.
UN RACÓ DEL PARADÍS, «LA MATANDETA»
Segur que hauràs viatjat,
segur que hauràs conegut
indrets molt interessants,
inclús fruint sos menjars.
Àsia, Amèrica i Europa,
jo he viatjat pel món,
tractant sempre de gaudir,
dels ambients, les gents i els llocs.
Però en parlar de València,
vull enlairar l’Albufera,
el «Lluent» de ma infantessa,
que el meu paradigma era.
Aigua, conreus, serenor,
ocells, peixos i remors,
i al mig de tot, un tresor,
un casal de l’antigor.
Fou granja de llauradors,
que els seus hereus amb amor,
li han retornat l’esplendor,
que roman als seus records.
«La Matandeta» és el nom,
i és un lloc molt especial,
amb Maria Dolors i Rafa,
pels seus fills acompanyats.
Delícies t’oferiran
de nostra cuina ancestral,
aquella tradicional,
o les que avui van triomfant.
Amb entrants apetitosos,
trobaràs tots els arrossos,
paelles fetes amb llenya,
o en perol els més melosos.
Tot ben acompanyat,
amb els tresors de les vinyes,
selectes i ben triats,
que Rafa haurà preparat.
Envoltat per l’aigua mansa,
amb conreus molt acurats
veuràs que a la terrassa,
el temps se’t detindrà.
Devanit i satisfet,
pel món desprès rodaràs,
però mai “La Matandeta”,
de ton cervell et trauràs.
© Víctor Iñúrria (11-11-2016)
Moltes gràcies, Victor de part de tota la familia. Ens has emocionat.
ResponderEliminar